Mòdul 2: Àmbit cognitiu: El desenvolupament cognitiu i lingüístic durant la infantesa

PIAGET

Piaget s’interessa pel canvis qualitatius que tenen lloc en la formació mental de la persona des del naixement fins a la maduresa.

 És el principal exponent del “desenvolupament cognitiu”. També va ser un dels primers teòrics del constructivisme.

                                              Imatge extreta de:http://grupoeducativa.blogspot.com/2012/12/frases-celebres-de-jean-piaget-sobre-la.htm

Teoria de Piaget

Piaget va dividir el desenvolupament cognitiu en quatre grans etapes. Cada una d’aquestes etapes representa la transició a una forma més complexa i abstracta de conèixer.

El desenvolupament cognitiu no només consisteix en canvis qualitatius dels fets i de les habilitats, sinó que també en com s’organitza el coneixement.

Imatge extreta de: http://jcampoymblog.files.wordpress.com/2013/04/piaget-56.jpg

Quan el nen entra en una nova etapa, no retrocedeix a cap anterior de raonament ni de funcionament.

El desenvolupament cognitiu segueix una seqüència invariable. Tots els nens passen per les quatre etapes en el mateix ordre. Per tant, no és possible ometre cap etapa. Les etapes estan relacionades amb les edats i el temps que dura una etapa mostra una gran variació individual i cultural.

Conceptes fonamentals de la teoria de Piaget

• Esquemes: són el conjunt d’accions físiques, operacions mentals, conceptes o teories amb les què organitzem i adquirim informacions sobre el món.
• Estructura: conjunt organitzat d’esquemes que segueixen unes determinades lleis.
• Organització: predisposició innata de l’espècie. Conforme madurem, integrem els esquemes simples a sistemes més complexos.
• Adaptació: tots els organismes naixen amb la capacitat per ajustar les seves estructures mentals o conductes a les exigències de l’ambient.
• Assimilació: utilitzar esquemes que posseïm per donar sentit als esdeveniments del món incloent l’intent d’entendre alguna cosa nova i ajustar-la a allò que ja coneixem.
• Acomodació: quan una persona ha de canviar els esquemes per respondre a una situació nova.
• Equilibri: hi ha equilibri si a l’aplicar un esquema a un esdeveniment particular aquest funciona. Si no produeix un resultat satisfactori, llavors hi ha un desequilibri i ens sentim incòmodes. La incomoditat ens motiva a buscar una solució mitjançant l’assimilació i l’acomodació. Amb la qual el nostre pensament canvia i avança.

Imatge extreta de: http://piagetvsvygotsky.blogspot.com.es/

Relitzat per: Carme Lobato Bertomeu

VIGOTSKY

Vigotsky poda en manifest les relacions de l’individu amb la societat. Creu que no és possible entendre el desenvolupament del nen si no es coneix la cultura on es cria. També creu que els patrons de conducta dels individus no es deuen a cap factor innat sinó que són producte de les institucions culturals i les activitats socials.

Teoria Sociocultural

Les persones adultes amb experiència ajuden a dirigir i organitzar l’aprenentatge dels més petits abans de què aquest pugui dominar-lo i interioritzar-lo.

                                                    Imatge extreta de: http://www.biografiasyvidas.com/biografia/v/vigotski.htm

El paper de l’educador i educadora

• En l’àmbit escolar és necessari la relació entre els alumnes i els professors.
• Els docents són els encarregats de dissenyar les estratègies interactives para potenciar el coneixement, la cultura i els significats que posseeixen els alumnes en la zona de desenvolupament pròxim.
• Provocar reptes que qüestionen els significats i sentits, portant-ho a un esforç a la comprensió i actuació del coneixement per a superar-se.
• La diversitat de les activitats planificades pel docent, para que l’alumne treballi en diferents materials.
• Se dóna suport a l’alumne fent-li preguntes exploratòries, d’aquesta manera el docent és un guia per a què l’alumne aprengui activament en un context social significatiu real. 

Imatge extreta de: http://www.fapagabrielmiro.es/index.php?menu=amplianor&id=139

Implicacions de la teoria en el camp de l'educació

• Zona de desenvolupament: És la distància entre el nivell de desenvolupament efectiu de l’alumne (allò que és capaç de fer per si sol) i el nivell de desenvolupament potencial (allò que seria capaç de fer amb ajuda d’un adult o company). Delimita la incidència de l’acció educativa.
• L’escola: és una font de creixement de ésser humà. És un laboratori cultural que promou el pensament mitjançant l’acció cooperativa.
•  El procés d’ensenyar: ha d’apuntar cap a situacions que impliquen esforç de comprensió i d’actuació. Contribueix a crear zones de desenvolupament pròxim. Ha d’introduir continguts contextualitzats. Ha de promoure l’ús col·laboratiu de les formes de mediació per a crear, obtindré i comunicar.
•  El procés d’aprenentatge: precedeix el desenvolupament, relació dialèctica. Serveix d’imant per a fer que el nivell potencial del desenvolupament de l’educador s’integri amb l’actual desenvolupament cognoscitiu.
• Desenvolupament del docent: Ha de tenir en compte el desenvolupament de l’alumne en els seus dos nivells: el real i el potencial per a promoure nivells avançats i autoregulació mitjançant activitats de col·laboració. El seu rol és determinat amb el factor “ajuda”. És el mediador entre la cultura i l’individu.
•  Desenvolupament de l’estudiant: el percep com un ens social i actiu al llarg de la seva vida. Persona que reconstrueix el coneixement en diversos àmbits socials on aprèn i es desenvolupa integralment.
• L’ajuda a la zona de desenvolupament pròxim: Es compara amb la posició i la funció que té una bastida en la construcció d’un edifici. Requereix instàncies d’un bon aprenentatge.

Relitzat per: Carme Lobato Bertomeu

EL LLENGUATGE

Introducció

El llenguatge oral és la capacitat humana per excel·lència, la que ens distingeix dels altres animals i per tant, ens humanitza. Tanmateix, la parla ens permet exterioritzar les idees, records, coneixements, desigs... i interioritzar-los al mateix temps, és allò que ens  permet posar-nos en contacte de manera directa amb els altres.

Condicions bàsiques

El llenguatge oral és un procés molt complex, que implica un codi amb un seguit de símbols, l’adquisició de vocabulari, l’elaboració de frases... I comporta un seguit de capacitats, que resulten ser les condicions bàsiques per a què es puguin desenvolupar:

• Maduració del sistema nerviós.
• Aparell fonador adient.
• Nivell suficient d’audició.
• Un grau d’intel·ligència mínim.
• Una evolució psico-afectiva.
• Estimulació del medi.
• Relació interpersonal.

Imatge extreta de: http://cariocaped.blogspot.com.es/

Realitzat per: Andrea Baiges Masià

LLENGUATGE DE 0 A 2 ANYS

La interacció social primerenca amb la mare

Per tal que pugui aparèixer el llenguatge verbal, prèviament és necessari que l’infant sigui capaç de mantenir altres contactes amb les persones que estan en el seu voltant.

És gràcies a aquest contacte que l’infant va aprenent el que s’anomena pre-requisits del llenguatge.

Segons Schaeffer,  l’aparició del llenguatge és divideix en cinc fases:

• Període immediat al naixement: Els primers contactes mare-fill estan adreçats a la regulació d’alguns aspectes biològics que són molt importants per a la seva supervivència. Gràcies a aquesta interacció que  el nadó pot regular i estabilitzar aquests aspectes biològics. Tot els ésser humans venim dotats d’uns mecanismes perceptius innats per a la interacció amb els adults.
• Dels 2 als 5 mesos: Cap als dos mesos els infants solen descobrir al company social, és a dir, comencen a manifestar un interès especial per interactuar amb altres persones, especialment amb la família. També hi ha molta importància el contacte tàctil amb aquestes persones properes de l’infant.
• Dels 5 als 8 mesos: Cap als 5 mesos els infants ja comencen a mostrar interès  pel món dels objectes. Els agrada explorar el món i ho fan per mitjà de la manipulació i la visió. És en aquest període on apareixen les primeres relacions interpersonals (relacions interpsicològiques de Vygostky). És a dir, l’adult és un agent actiu de tot el procés, adaptant-se i ajudant a l’infant sempre que ho necessiti.
• Dels 8 als 18 mesos: En aquesta etapa, l’infant comença a tenir com una mena de “diàleg” amb la persona adulta. En aquest “diàleg” es “parla” sobre coses del món amb una major autonomia i amb molta més iniciativa pròpia. Cal dir, que aquests primers diàlegs apareixen al mateix temps que es donen els inicis de la capacitat simbòlica (cap als 18 mesos). Tanmateix, en aquesta etapa, és necessari que l’infant entengui que:

1. El diàleg és una cosa de dos (emissor i receptor).
2. Comunicar requereix una certa intencionalitat.

• Dels 18 als 24 mesos

Imatge extreta de: http://www.nuby.com.mx/nuby_consejos/salud/calendario_de_lenguaje.php

L’evolució del llenguatge preverbal

• Des del naixement fins als 2 mesos: Durant els 2 primers mesos els infants es limiten a plorar, cridar, a rondinar...i, de vegades també fan alguna rialla. Aquests sons no són produccions  de la parla, només són produccions fisiològiques, però no són els primers sons que es produeixen.
• Dels 2 fins als 6 mesos: En aquest període apareixen nous sons, els quals són millors que els de l’etapa anterior: nous crits, murmuris, sons vocàlics, etc.
• Tanmateix, apareixen vocalitzacions formades quasi exclusivament per vocal, conegut com el balboteig.
• Dels 6 fins als 10 mesos: En aquest període és on apareix el balboteig amb sons vocàlics i consonàntics repetits en síl·labes (ma-ma-ma, pa-pa-pa). Aquest 1r balboteig s’anomena reduplicat perquè l’infant solament es limita a repetir la mateixa síl·laba.
• Dels 10 fins als 12 mesos: Els infants ja comencen a comprendre frases simples i curtes. El balboteig reduplicat varia, l’infant ja comença a unir síl·labes diferents com, pa-da-ba, pa-ta-ba... És el que es coneix com xerrameca.
• Dels 12 fins als 18 mesos: Cap als 12 mesos l’infant ja sap dir entre una o dues paraules. Mentre que cap als 18 mesos  té adquirides almenys unes 50 paraules, però en comprèn moltes més de les que pot produir. Normalment, aquestes paraules que produeix són noms de persones o d’objectes molt familiars per a l’infant.
• Dels 18 fins als 21 mesos: A partir dels 18 mesos, l’infant ja és capaç d’aprendre unes 100 paraules noves cada mes. Tanmateix, els infants aprenen amb més facilitat els substantius que els verbs. Aquest fase es coneix com holofràstica ja què utilitza una sola paraula com fos una oració. Per exemple: l’infant diu: “...bata” i assenyala una sabata, el que el vol dir realment és: “mama vull que em posis la sabata”.
• Dels 21 fins als 24 mesos: Cap als 21 mesos els infants passen a utilitzar frases de dues paraules (biverbal). Per exemple: “mama pa”. Com es pot veure en l’exemple, les oracions són molt simples i gairebé sempre estan formades per paraules molt habituals per a l’infant.

 

Imatge extreta de: http://www.educat.cat/bloc/?p=288

Realitzat per: Andrea Baiges Masià

LLENGUATGE DE 2 A 6 ANYS: L’evolució del llenguatge postverbal

Aspecte pragmàtic:

Primer de tot hem de saber que és la pragmàtica. La pragmàtica és la ciència que estudia la manera com les persones utilitzem les eines del llenguatge per comunicar-se socialment amb els altres.

• Dels 2 als 6 anys es produeixen continues millores en la seva comunicació:
• Cada cop més tenen més habilitats per situar-se en el punt de vista de l’oient.
• Milloren les seves capacitats per adaptar el seu missatge a l’ambient en el què es comunica.
• Avancen les seves capacitats per fer preguntes quan no entén alguna cosa i per seguir les ordres que li dóna algú.
• Fins a l’adolescència l’infant no té adquirides les mateixes funcions comunicatives que una persona adulta.

Aspecte semàntic:

A partir dels 2 anys continua expansionant-se el vocabulari.

Els errors que fan en aquesta etapa són:

• La sobreextensió del significat: L’infant utilitza la mateixa paraula  per referir-se a diferents coses que tenen un atribut similar. Per exemple: l’infant anomena “poma” a tots els fruits rodons, o “guau-guau” a tots els animals petits de quatre potes i amb cua.
• La restricció del significat (infraextensió): L’infant  no és capaç d’utilitzar la mateixa paraula per referir-se a dues coses que pertanyen a la mateixa categoria. Per exemple: En una visita al zoo, l’infant pot anomenar “ocell” a una cadernera o a un periquito, però en canvi no sap què dir quan veu un estruç o un pingüí.

Tanmateix, no tots els infants presenten el mateix estil quan aprenen les paraules i el seu significat. Sembla que és degut al context en què es desenvolupen:

• Estil referencial: Els infants produeixen molt més noms que verbs. Aquest estil s’identifica en l’ús d’etiquetar i classificar coses.
• Estil expressiu: Els infants solen utilitzar el llenguatge per expressar necessitats i mantenir el contacte social.

Aspecte fonològic:

Aquest desenvolupament està molt seqüenciat i es produeix molt lentament. Normalment, els infants dominen la les vocals prop dels 2 anys i també algunes consonants, especialment les  nasals (m,n) i les oclusives (p,t).

• Les nasals (m,n,ñ) ja estan adquirides caps als 3 anys.
• Les oclusives (d,g), fricatius (f,j), so africat (ch) i el lateral (ll) no  es dominen fins als 4 anys.
• Els fricatius (s,z) s’assoleixen cap als 6 anys.
• Els vibrants (r, rr) no es poden produir correctament fins als 6 o 7 anys.

Els més difícils de dominar són: els fricatius i els vibrants.

Els infants comenten errors en algunes ocasions:

Relacionats amb l’estrucutra de la síl·laba: Reduir o canviar l’estrucutra sil·làbica del les paraules.

• Relacionats amb els processos d’assimilació: Els infants produeixen fonemes de la mateixa paraula.
• Relacionats amb els processos  de substitució: Els infants reemplacen un so per un altre sense que aquesta substitució sigui deguda a la influència d’un so proper.

Aspecte morfosintàctic:

Erro més habituals:

• Redudància.
• Utilitzar preposicions, conjuncions o adverbis de forma inadecuaa.
• Moltes oracions només saben emprar les tres primeres persones del singular.

L’error més típic és el d’aplicar una regla quan no és necessari.

• A partir dels 2 anys les oracions comencen a augmentar de longitud, als menya tenen 4 elements. També en aquest moment apareixen les oracions subordinades i coordinades.
• A partir dels 3 anys pot semblar que els infants ja han assolit les principals regles del seu idioma.

DELS 12 ALS 18 MESOS.

• Cap als 12 mesos els infants ja saben dir una o dues paraules.
• Cap als 18 mesos té adquirides unes 50 paraules, però en comprèn moltes més de les que pot produir.
• Moltes d’aquestes paraules són noms de persones o d’objectes  molt familiars per a l’infant, també hi ha alguns verbs.

Imatge extreta de: http://www.bekiapadres.com/articulos/como-aprenden-hablar-ninos-hablar/

DELS 18 ALS 21 MESOS.

• A partir dels 18 mesos, l’infant ja és capaç d’aprendre unes 100 paraules noves cada mes, de forma que cap als 6 anys ja domina entre 8.000 i 10.000 paraules.
• Els infants aprenen amb més facilitat els substantius que els verbs.
• Aquesta fase es coneix com holofàstica perquè solen utilitzar una sola paraula com si fos una oració.

DELS 21 ALS 24 MESOS.

• Cap als 21 mesos els infants passen a utilitzar frases de dues paraules (biverbal).
• Les oracions són molt simples i gairebé sempre formades per paraules molt habituals per a l’infant.
• Cap als 24  mesos, ja produeixen frases més complexes i el 50% de les seves produccions són frases de més de dues paraules (discurs telegràfic).

Imatge extreta de: http://www.fotosoimagenes.com/2094/imagenes-de-ninos-jugando/

Realitzat per: Andrea Baiges Masià